Joan Margarit
architecte et poète catalan
From Wikipedia, the free encyclopedia
Joan Margarit i Consarnau, né le à Sanaüja et mort le à Sant Just Desvern, est un architecte, professeur et poète espagnol[1]. Il écrit principalement en langue catalane[2].
| Academician of the Royal Academy of Engineering (d) | |
|---|---|
| - | |
Manuel Moreu Munaiz (d) |
| Naissance | |
|---|---|
| Décès | |
| Nationalité | |
| Domicile |
Sant Just Desvern (d) |
| Activités | |
| Père |
Joan Margarit i Serradell (d) |
| Enfant |
Mónica Margarit Ribalta (d) |
| A travaillé pour | |
|---|---|
| Membre de |
Section des sciences et de technologie de l'Institut d'études catalanes (d) () Académie royale d'ingénierie d'Espagne () |
| Genre artistique | |
| Site web |
(ca + es + en) www.joanmargarit.com |
| Distinctions |
Prix Cervantes () Liste détaillée Vicent Andrés Estellés Award () Prix national de littérature de la Généralité de Catalogne () Prix national de poésie (Espagne) () Premio Rosalía de Castro en lengua catalana (d) () Prix Jaume-Fuster (d) () Pablo Neruda Ibero-American Poetry Award (en) () Prix Cervantes () Prix Reine-Sophie (d) () |
Biographie
Joan Margarit naît à Sanahuja, dans la région de la Segarra, pendant la guerre civile espagnole, fils de Joan Margarit Serradell, architecte de Barcelone et de Trinitat Consarnau Sabaté, professeur de L'Ametlla de Mar.
Ses parents se marièrent en à Barcelone, mais la guerre civile espagnole les contraignit à se retirer à Sanahuja, dans la maison de sa grand-mère paternelle, où le poète naquit. Après la guerre, et jusqu'en 1948, la famille déménagea plusieurs fois : Rubí, Figueras et Gérone. De retour à Barcelone, ils habitent en face du Turó Park, et Joan Margarit fait ses études secondaires à l'Institut Ausiàs March, alors situé rue de Muntaner. C'est à cette époque qu'il commença à écrire.
En 1954, la famille déménage à Tenerife. En 1964, Margarit obtient son diplôme d'architecte à l'École d'architecture de Barcelone, il obtient son doctorat en architecture en 1968, avec mention très bien.
Margarit se fait connaître comme poète de langue espagnole en 1963, avec le recueil Chansons pour le chœur d'un homme seul. Après une longue interruption de dix ans, il écrit Crónica, publiée par son ami Joaquín Marco aux éditions Carlos Barral. À partir de 1980, il commence son œuvre poétique en catalan.
Depuis 1975, Margarit et sa famille s'installent à Sant Justo Desvern, où il possède également le studio d'architecture qu'il partage avec Carles Buxadé, ami et partenaire, depuis 1980. Depuis 1968, Margarit est professeur de calcul structurel à l'École technique supérieure d'architecture de Barcelone[3].
En 1987, à l'occasion du millénaire de Sant Just Desvern, il crée sa Cantate de Sant Just.
En 2010, il fut chargé de prononcer le discours d'ouverture des Fêtes de La Mercè[3].
En tant qu'architecte, il a participé à la construction de la Sagrada Familia, mais aussi à la réhabilitation des bâtiments précaires laissés par les émigrants des années 1950 et 1960 à Sant Roc, La Pau et Besòs. En 1982, il sauve le monument à Christophe Colomb au bord de l'effondrement[3]. En collaboration avec Carles Buxadé, il a participé aux projets d'envergure tels que le Musée des Sciences et de la Technique de Catalogne, le Pavillon Araba à Vitoria et la conception du toit de l'Université Pompeu-Fabra, la rénovation du stade de Montjuïc pour les Jeux olympiques de 1992[3]. Plusieurs poèmes liés à son activité professionnelle évoquent la reconstruction de bâtiments, de ruines et d'intérieurs comme Recordar el Besòs ou Arquitectura[4].
En tant que poète, il a écrit en catalan et en espagnol et a reçu le prix national de poésie en 2008, pour La Maison de Miséricorde et le prix Cervantes en 2019, pour « son œuvre poétique d'une profonde portée et son langage clair, toujours novateur »[2]. Son autobiographie Para tener casa hay que ganar la guerra (Pour avoir une maison, il faut gagner la guerre) parait en 2018. Il définit ce dernier texte comme l'épilogue de son œuvre complète, avec la publication de Todos los poemas (Tous les poèmes) (1975-2015)[2].
Joan Margarit décède à l'âge de 82 ans à Sant Just Desvern (Barcelone), des suites d'un lymphome diagnostiqué moins d'un an avant sa mort[1].
Prix et récompenses
- Premio Vicent Andrés Estellés de poesía en 1981, pour Vell malentès
- Prix de la critique Serra d'Or de littérature et essai en 1983, pour Cants d'Hekatònim de Tifundis
- Premio Carles Riba de poesía en 1985
- Prix national de littérature de la Generalitat de Catalogne en 2008
- prix national de poésie en 2008, pour Casa de misericordia
- prix Cervantes en 2019
Œuvres
Poèmes
- Cantos para la coral de un hombre solo. Barcelona: Vicens Vives, 1963
- Crónica. Barcelona: Barral Editores, 1975
- Predicación para un bárbaro. Barcelona: Editorial Prometeo, 1979
- L'ombra de l'altre mar. Barcelona: Edicions 62, 1981
- Vell malentès. Valencia: Eliseu Climent/3i4, 1981
- El passat i la joia. Vic: Eumo, 1982
- Cants d'Hekatònim de Tifundis. Barcelona: La Gaia Ciència, 1982
- Raquel: la fosca melangia de Robinson Crusoe. Barcelona: Edicions 62, 1983
- L'ordre del temps. Barcelona: Edicions 62, 1985
- Mar d'hivern. Barcelona: Proa, 1986
- Cantata de Sant Just. Alicante: Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, 1987
- La dona del navegant. Barcelona: La Magrana, 1987
- Llum de pluja. Barcelona: Península, 1987
- Poema per a un fris. Barcelona: Escola d'Arquitectes de Barcelona, 1987
- Edat roja. Barcelona: Columna, 1990
- Els motius del llop. Barcelona: Columna, 1993
- Aiguaforts. Barcelona: Columna, 1995
- Remolcadors entre la boira. Argentona: L'Aixernador, 1995
- Estació de França. Madrid: Hiperión, 1999
- Poesía amorosa completa (1980-2000). Barcelona: Proa, 2001
- Joana. Barcelona: Proa, 2002
- Els primers freds. Poesia 1975-1995. Barcelona: Proa, 2004
- Càlcul d'estructures. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005
- Arquitecturas de la memoria. Ediciones Cátedra, 2006
- Casa de Misericòrdia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007
- Barcelona amor final. Barcelona: Proa, 2007
- Misteriosament feliç. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008
- Intemperie. Antología. Madrid: Ediciones Rilke, 2010
- No era lluny ni difícil. Barcelona: Proa, 2010
- Es perd el senyal. Barcelona: Proa, 2012
- Poemes d'amor. Barcelona: Proa, 2013
- Des d'on tornar a estimar. Barcelona: Proa, 2015
- Un hivern fascinant. Barcelona: Proa, 2017
- Animal de bosque. Madrid: Visor, 2021
Essais
- Nuevas cartas a un joven poeta. Barril & Barral, 2009