Boecis
poème occitan inspiré du De consolatione Philosophiae de Boèce
From Wikipedia, the free encyclopedia
Le Boecis, ou Boeci, est un manuscrit en ancien occitan dont l’étude de la langue permet de situer l’écriture dans le premier tiers du XIe siècle[1], en Limousin[2] ou en Périgord[3]. Vraisemblablement antérieur d’une vingtaine d’années à la Canso de sancta Fides de Agen (Chanson de sainte Foy d'Agen), il constitue, selon une formule consacrée, « le plus ancien monument littéraire de la langue d’oc »[1]. Probable témoin, par la sûreté de sa syntaxe et de son lexique[4], de l’émergence d’une littérature déjà riche[5], ce poème précède — originalité de l’occitan — l’apparition des premiers textes administratifs dans la même langue[1].
Au XIXe siècle, le philologue François Raynouard, redécouvrant le manuscrit, y voyait « le plus ancien des monuments de la langue romane » après les Serments de Strasbourg (842)[6]. Dans l’ensemble des langues romanes, il demeure le premier des nombreux poèmes inspirés du traité De consolatione philosophiae (De la consolation de la philosophie) du philosophe et homme politique latin Boèce (~480-524)[7],[8].
Les 258 vers qui nous sont parvenus sont la paraphrase occitane d'une cinquantaine de vers du poème latin[3].
Forme métrique
Le texte présente des décasyllabes assonancés avec césure après la quatrième syllabe accentuée (4+6) groupés en 17 laisses[3].
I
Nos iove omne quandius qu'e nos estam
de gran follia per foll' edat parlamm;
quar no nos membra per cui viuri esperam,
que nos soste tan quan per terra annam,
e qui nos pais, que no murem de fam,
per cui salv esmes per pur tan que·ll clamam.
II
Nos iove omne menam tal mal iovent
que us non o preza, si·s tarda son parent,
senor ni par, si·ll mena malament,
ni l’us ves l’aitre si·s fai fals sacrament.
Quant o a fait, miia no s’en repent,
enivers Deu no·n fai emendament.
Pro non es gaire, si penedenza·n prent:
dis que l’a presa, miia nonqua la te,
que epslor forfaiz sempre fai epsament;
e laisa·n Deu, lo grant omnipotent,
ki·l mort e·l viu tot a in iutiament;
eps li satan son en so mandament.
Ses Deu licencia ia non faran torment.
[...]
Extrait
Lais 23 à 28 :
XXIII
- Cum jaz Boecis e pena, charceraz,
- Plan se sos dols e sos menuz pecaz,
- D’una donzella fo laïnz visitaz:
- Filla·s al rei qui a granz poestaz.
- Ella·ta bella, reluzent lo palaz.
- Lo mas o intra, inz es granz claritaz;
- Ja no es obs fox i sia alumnaz:
- Veder pot l’om per quaranta ciptaz.
- Qual ora·s vol, petitas fai asaz;
- Cum ella s’auça, cel a del cap polsat;
- Quant be se dreça lo cel a pertusat,
- E ve laïnz tota la majestat.
XXIV
- Bella·s la donna e·l vis a ta preclar,
- Davan so vis nulz om no·s pot celar;
- Ne eps li omne qui sun ultra la mar
- No potden tant e lor cors cobetar
- Qu’ella de tot no vea lor pessar.
- Qui·e leis se fia, morz no l’es a doptar.
XXV
- Bella·s la donna, mas molt es de longs dis,
- No·s pot rascundre nulz om denant so vis.
- Hanc no vist omne, ta grant onor aguís,
- Si·l forfez tan dont ella·s rangurís,
- Sos corps ni s’arma miga per ren guarís;
- Quoras que·s vol s’en a lo corps aucís
- E pois met l’arma en effern e somsís:
- Tal li comanda qui totz dias la bris.
- Ella metesma ten claus de paradís,
- Quoras que·s vol, laïnz col sos amigs.
- Bels sun si drap, no sai nommar lo fil,
- Mas molt per foren de bon e de sobtil.
- Ella se·ls fez, avia anz plus de mil.
- Ta no son vel, miga lor prez avil.
XXVII
- Ella medesma teiset so vestiment
- Que negus om no pot desfar neient.
- Pur l’una fremna qui vers la terra pent
- Non comprarias ab mil liuras d’argent.
- Ella ab Boeci parlet ta dolzament:
- «Molt me derramen donzellet de jovent,
- Que zo esperen que faza a lor talen.
- Primas me amen, pois me van aïssent;
- La mi'amor ta mal van deperden».
XXVIII
- Bel sun li drap que la domn’a vestit;
- De caritat e de fe sun bastit.
- I sun ta bel, ta blanc e ta quandid,
- Tant a Boecis lo vis esvanuit
- Que el zo pensa: uel sien amosit.